Poeta d’aigua

A Laia Maldonado.

Poeta d’aigua,
si les abraçades omplissin l’estomac
saps que sempre tindries la panxa plena.

T’entrego els meus braços
són teus
deixa’t caure
jo et sostindré.

La vida ja és força difícil
perquè ens la compliquem més.

Així que vine,
explica’m que és el que et passa.

T’espero al Costa per fer un cafè?

Portes el món a l’esquena
i encara vols més
et repeteixes:
Jo sóc forta. Jo puc amb tot.

Clar que pots
amiga meva
però frena estimada,
frena.

Cuida el teu cos
que et reclama,
baixa la marxa
d’aquest tren que s’estavella
o descarrila.

I jo, no vull que ho facis.

Per això t’entrego les meves forces
i et tiro cap enrere,
no facis de super heroïna!
accepta la teva meravellosa limitació humana.

Sisplau,
poeta de platja,
escolta com el teu cos et reclama
omple’l de petons
i estima’l:
l’equilibri és un futur que t’espera.

I amiga meva,
quina fam de vida irradies
quan et veig somriure
el teu somriure enorme
obert de bat a bat
com una finestra que s’omple d’oxigen.

Poeta de mar,
se t’encenen els ulls al parlar de les ones
el blau moll que t’il·lumina
el sol d’estiu que t’inspira.

Formes bells records al meu cor
quan m’ho expliques.

Jo t’observo amb perspectiva
i no puc fer més que estimar-te.

Així que estima’t, Laia, estima’t!

Baixa la marxa
perquè em trenques quan plores
i em pregunto com pot ser
que un ésser tan magnífic
pugui enfonsar-se
d’aquesta manera.

Poeta d’aigua,
si les abraçades omplissin l’estomac
saps que sempre tindries la panxa plena.

Lamento només poder escriure’t aquest poema
i sostenir-te.

 

Laia Maldonado en Instagram: @laiamaldonado_